Fez, Fez

Fez era als nostres peus! Vam esmorzar tranquilament en un dels restaurants de la medina. L'avantatge que tenen es que pots comprar el que vulguis de les botiguetes del voltant, i menjar-t'ho a taula. Vam comprar iogurt, pa, tomates... i pa amb tomata!
Amb els companys mexicans vam llogar un guia perque ens ensenyes la medina. Un faux guide es un guia sense papers. La policia ho persegueix perque es veu que solen enganyar els turistes, encara que la realitat es que tots els guies tenen el mateix objectiu: que compris. Pero si la policia els enganxa, passen 2 mesos a la preso. Per aixo aquest tenia d'avansadilla el seu germa, que l'avisava amb el mobil si veia moviment.
Sota la seva guia vam visitar el telar bereber, la teteria bereber, les estores bereber, les sabates berebers... quan anavem per les especies berebers ens vam revoltar. Prou de bereber dels pebrots!!! Vam visitar l'adoberia de pells. Una gran casa on agafen les pells i les estoven amb merda de colom i altres barreges inimaginables, dissenyades perque fessin una pudor insuportable. Els altres van acceptar les fulles de menta sota el nas que els van oferir, pero jo les vaig refusar amb un somriure.
- on fale pas- vaig dir
Despres de dinar vam fer una petita pausa bereber. El guia ens va demanar que li paguessim abans, perque aixi podria dinar. Nosaltres, ilusos, ho vam fer. A l'hora que ens haviem de tornar-nos a veure del guia no va apareixer ni l'ombra.
Pero Fez no necessita guia. Quin plaer perdre's pels petits carrerons, per les places ombrivoles, pels passatges estrets, en soletat completa (exceptuant els 6 nens que s'ofereixen per guiar-te i van repetint Barcelona bona si la bossa sona). Al cap d'unes hores tornem a l'hostal amb les soles de sabates mes primes, pero el cor mes ample.
Cansats, ens estirem al llit. Ja ens havien donat una habitacio doble, amb una finestra al carrer. Ja se'ns tanquen els ulls, quan una remor es va fent mes present malgrats els taps que portavem posats. Que sera? Correm al carrer: un casament!! Passen a cavall el nuvi i la nuvia (un cavall cada un), seguits d'una banda de musics tocant la gheta (una mena de gralla) a tot volum. Els seguim, encantats. El nuvi va movent la ma de costat a costat (com si jugues al ralet ralet pica dinaret) amb un somriure beatific. Arribem a una casa amb un portal enorme, on entren tots (els cavalls tambe). I nosaltres? Ens preguen que tambe entrem.
A dins, en un pati enorme, un centenar de convidats saluden la parella, que s'asseu en una mena de tron. Alla miren complaguts la gent. Tothom balla, felicitat i alegria.
Bona nit.

Un viatge iniciatic (un altre vull dir)

El divendres vaig decidir fer un bon dinar. La Laia estava encara enfebrada, o sigui q vaig anar jo sol a un dels restaurants de la guia. Em vaig entaular, i de seguida va venir el cambrer. Vam tenir el seguent dialeg (us el tradueixo en part perque alguns del vosaltres m'heu comentat q no sabeu arab)
- voldria fer un bon dinar
- uaha (que vol dir bueno)
- que teniu?
- que vols?
- que es tipic d'aqui??
- tot. Cus cus, tajin. (Estava cooperatiu el tiu)
- Ja ho veig. Mmhh mhan dit q el cus cus de pollastre es bo amb olives, no?
- Amb olives. Si. Cap problema.
Malgrat el dialeg poc engrescador, el dinar va ser bo i abundant. Va tardar 40 minuts a servir-lo, pero com a minim va ser perque el va cuinar des de zero. Va apareixer amb la cuscusera bullent, i en destapar-la va venir l'olor deliciosa del pollastre. (Una olor que, per raons q explicare mes tard, ara se'm fa del tot insuportable) Despres del dinar vaig tornar a la pensio, on vam platicar amb un grup de noies d'Olot (van dir 'Olot' sense obrir els llavis per cap de les dues os), i despres vam anar cap a l'estacio.

Nomes els ultims seients del bus, just a sobre el motor, estaven lliures. Hi vam seure amb tota la bona voluntat, juntament amb una parella de belgues, amb qui vam tenir una gran conversa sobre el paper del parlament europeu.
Vam treure la musiqueta, i vinga, disposats a admirar el paisatge. Grans pics apareixien davant nostre, riuets, carreteres perdudes... cada corva era una nou regal joios al nostre paladar. Fins que, en una d'aquestes corves, vaig empassar saliva.
- et trobes be?- va dir la Laia. Vaig somriure feblement.
- si, si, cap problema.
La belga del costat m'anava parlant de la importancia dels fons europeus de cooperacio per fomentar l'equilibri interterritorial. Jo li somreia tambe, complagut, decidint internament on seria millor vomitar, si a la carmanyola o en una bossa. Vaig provar el truc de fingir que condueixo, amb un volant entre les mans, per fer passar el mareig. Res. La belga em va mirar pensant si m'havia tornat boig. No! El pollastre havia resucitat entre els meus budells, i pugnava per sortir cap amunt, juntament amb el cus cus. La Laia em va tornar a preguntar:
- segur que estas be?
Per contestar-la vaig girar el cap, i va ser la fi. Potser va ser el moviment del cap, que va desequilibrar els mecanismes d'equilibri de l'oida interna, o potser va ser que, en tenir el brac aixecat, el meu nas va anar a parar just a sota la meva aixella. Em va venir un oit infinit, i vaig perdonar a tots els meus enemics (al director del banc que em va fer l'hipoteca, no)
I us estalvio el que va venir.

Sigui com sigui vam arribar a Fez, a les 11 de la nit. L'hostal que teniem reservat s'havia llogat la reserva, pero tenia una cambra amb un sostre d'estels encantador- Moonlight palace. Vam fer un campament juntament amb uns amics mexicans que haviem conegut, i ens vam estirar a gaudir de la nit.
Ja tenia un peu al son quan em va despertar un petit murmuri. Vaig entreobrir els ulls. Una mica mes endavant, a la terrassa davant nostre, l'amo de l'hostal feia la plegaria. Dirigia les mans al cel, i en genuflexions s'estirava reverenciant al Misericordios. Per un atzar que nomes El Misericordios coneix, la direccio de la Meca, cap on resava, coincidia amb la letrina que tenia a mig metre. A ell no li importava, i al Misericordios tampoc. Quan em vaig adormir la llum de neo li iluminava els bigotis.

Caminant per les muntanyes de Maria

4t dia (estat estomacal estable)
Comencem la caminada amb 3 companys mexicans i el guia Abdul Salam (80 dirhams per cap). La meta es Aksur, un lloc entre les muntanyes ple d'aigua i cascades (donde esta gran jefe indio??). El cami es molt agradable, no pas massa complicat. El guia ens va ilustrant:
- (apuntant un punt al cel) esto aguila
- (apuntant figuera) higos buenos, comer despues
En saber que jo feia ioga, es va oferir a fer-me una demostracio in situ. Aquest es el resultat:

Al cap d'unes hores, ja de baixada, vam passar per poblets molt macos. Pageses a cada raco, amb la seva plantacio de maria.

Plantes mes altes q jo!!! Vam veure com rentaven el blat, assecaven figues...
L'ultima part va ser mes dura. Al guia li va agafar pressa,i ens va fer anar al galop. Jo en prou feines podia seguir, amb el genoll esqerre queixant-se, pero malgrat les presses vam ser avançats successivament per dues mules carregades fins dalt, per dues nenes de 8 anys i una avia coixa de 80. Semblava una autopista allo.Finalment va valer la pena. Cansats i escalfats, les gorgues eren un paradis. L'aigua baixava neta i fresca per piscines naturals. La Laia shi va tirar rapidament. Jo hi vaig posar el peu, i em va qedar enrampat. Genolls. Ui. Mes amunt. Ui ui. Vaig canviar d'idea i vaig girar cua, pero fentho (com era previsible) vaig patinar i vaig caure d'esquenes q l'aigua
- un peut froide le principî, mais apres tres bien- encara vaig tenir temps de dir, mentre sortia rabent de l'aigua.
Despres vam dinar un delicios tagine de sardines (a veure si envio la foto).

Com que erem dos, ens vam esperar a mes gent per compartir el taxi. Una escena de road movie, tots dos esperant en un bar de carretera. Per sort va passar un bon home q ens va portar en furgoneta, amb la familia. Era un immigrant q vivia a barcelona. Els seus fills eren catalans (trobem molts nois a ens saluden en catala, passant les vacances aqui) Ens va comentar q venia 3 vegades lany. Va evocar la seva arribada a espanya, fa 30 anys, com era la gent, les dificultats inicials, les ganes de tirar endavant... en aixo q va haver de sortir una mica de la carretera amb la furgoneta, per donar-ne pas a una altra. Aml la mala fortuna de passar perillosament aprop d'un gos que dormia al costat

- papa, le has matado, tenia la cabeza asi- va dir el fill, assegut de copilot.

El papa va arrunsar les espatlles

- se hubiera apartado

Ens va deixar a l'encruament. Un taxi i 30 dirhams despres erem a casa. La Laia estava a 38,5. Jo despres de la calor del dia em sentia com el gos de la carretera. A les 10 al llit, despres d'escridassar al conserge per la tele i al vei d'habitacio perque fumava (nooo q els ho vaig dir amablement)
Avui marxem cap a Fez; tenim bus i allotjament. Que sera, sera???

La historia d'Ahmed a Chefchauen

3er dia de l'Egira de Girona. Temp Cos 36,5 Exterior 30 Pes 59kg Estat Estomacal 4 (de 10)


Benvolguts tots,el senyor nostre senyor, en la seva infinita bondat, esta posant a prova al seu servidor. Nomes fa 5 dies que som fora, pero ja sembla a en faci mil. Ara mateix, acostumat a l'arab, em costa molt tornar a escriure en catala. Ho faig pero per donar-vos exemple i inspirar la vostra conversio a la fe unica i vertadera.


Ja estem comencant a coneixer la gent d aqui. Fa dos dies vam ensopegar amb un tal Ahmed (el nom es inventat per raons de seguretat) tot passejant pel barri nou. De fet estavem buscant un hospital amb una pastisseria a davant. No per caprici, sino perque aixi havia qedat la Laia per trobarse amb una noia q hqviq connegut al hammam, mentre els arrancaven la pell a tires
amb un fregall (jo no hi vaig anar perque de moment prefereixo no anar per aqui en carn viva a l'aire). La Kadisa ens havia citat davant lhospital, al costat d une patisserie, per fer un te amb els seus pares. No cal dir q ens vam passar dues hores voltant, carregats amb dolcos de regal, buscant-ho. Vam trobar un hospital psiquiqtric, un orfanat i lHospital General Hassan
II, pero quan hi haviq hospital no hi havia pastisseria, i viceversa. Vam decidir doncs deixarho estar i sopar amb l'Ahmed, que ens va explicar la seva vida:
- de pescador. Molt perillos, vaixells petits. Caus a laigua i ningu et sent (gritas eeehhh i nadie, brrnn el motor)
- A mes els cables es trenquen sovint, i passen per la coberta com fuets, tallant-ho tot. Un amic seu va deixar el cap a 200 metres, un altre el va tallar per la cintura (ens ho anava ilustrant, especialment lexpressio dincredulitat que feia el seu amic decapite)
- havia conegut una francesa, Sisi (nom real es veu) pero no s'hi havia casat perque bevia i fumava, i l'islam ho prohibeix.

Feia dos anys q estava a l'atur. No volia tornar a la mar (no vagis a la mar, encomana les penes, no vagis a la mar, les aigues en van plenes, diu la canço). Vivia amb els seus pares, a de fet eren uns potentats del kif. Bevia amb els amics fins a les 3, i es llevava a les 12. Una vida dura.En aquell moment la Laia se'n va anar a trobar uns amics per fer un excursio, i jo em vaig qedar esperant q portessin el sopar. Em va preguntar, com aquell q no vol:- tu creer enferno?Jo li anava a explicar el punt de vista budista sobre la transmigracio de l'anima, pero el tiu va ser mes rapid.
- hay site sielos y site enfernos. Enferno todo quema, qema la piel, dolor mucho dolor, pero en el segundo enferno es como aseite hinvierno, con sal en piel, gritando miles de anyos en dolor.
Jo li anava a dir q potser exagerava amb la sal, pero ell va continuar:
- si tu no creer tu vas enferno site. (m'hi guarden plaça)
- en primer selo rios de lechi y miel, asi, no botellas, riooos.
- angel gabriel, si tocar solo con punta ala la tierra, todos muertos, todo muerto, solo punta ala. Mitja hora mes tard la Laia va tornar i la conversa va canviar per art de magia:
- manyana si quereis vamos con amigos a Aksur, venir si quereis.
Digueu-me estimats, est-ce-que jo tinc tanta pinta de dolent?

Dia 1- De Ceuta a Chefchauen

Salam Maliqum!!!!
ja som en ple coeur de les muntanyes del Rif, a la preciosa vila de Chauen (amigo). El primer dia el vam passar a Ceuta, despres dagafar 1 cotxe, 2 avions, 2 busos, 1 ferry i una mula (noo aixo no pas encara). La mula era l'amo de l'hostal a teniem reservat, q ens va explicar una llarga historia sobre el barca-ell es entredor de futbol. Aqui tothom es del Barsa!!!


Al mati estavem impacients i hem anat dhora cap a la frontera, sense complir el q mhagues fet mes ilusio, q es estampar un pot de pintura vermella sobre el caparro del generalissimo (emulant gestes paternes)
Despres de creuar la frontera, amb un poli q em mirava tot dubtant, hem agafat un taxi (petit taxi en diuen ells) on ens han entaforat 5 i un nen. Un dels 5 a mes tenia una panxa a la recolzava a les cuixes (a les meves vull dir)



La seguent parada ha estat Tetuan. No hi havia cap batalla, avui, pero si una visita del rei. Un poli cada 20 metres. Pero la medina molt maca. Hem aconseguit no comprar estores ni shilabes ni especies ni res. Aixo ha decepcionat una pila de bons amics q haviem fet espontaniament. Se nhan anat amb cara de pommes (ha ha) agresss.
En canvi hem dinat amanida i cigrons i pebrot i sardines per 1 euro cada un; encara ara men venen records, sobretot quan marriba la bafarada de sardina fregida que fa la meva samarreta.
Es clar a tot lestalvi sha esfumat a lestacio. Un parell de mafiosos shan oferit a protegirnos les motxiles durant el viatge, per 1 euro cada una. Qina rabia!!! Pero hem cedit, qin remei. Aixo si, jo he fet cara d'enfadat una bona estona.
I aqui estem envoltats de muntanyes i de maria. Hi ha la mateixa gent a vaig veure fa 3 anys a rishikesh a la India, fumant el mateix. Enchantador!!!
Dema potser anirem per les muntanyes, a veure el Puente de Dios. Si aqui no hi ha ni aigua ni deu!!!
I prou per avui, q lq baralla amb el teclat arab es esgotadora. Pero Alla es misericordios.

David-l'espanyol de barcelona