Un viatge iniciatic (un altre vull dir)

El divendres vaig decidir fer un bon dinar. La Laia estava encara enfebrada, o sigui q vaig anar jo sol a un dels restaurants de la guia. Em vaig entaular, i de seguida va venir el cambrer. Vam tenir el seguent dialeg (us el tradueixo en part perque alguns del vosaltres m'heu comentat q no sabeu arab)
- voldria fer un bon dinar
- uaha (que vol dir bueno)
- que teniu?
- que vols?
- que es tipic d'aqui??
- tot. Cus cus, tajin. (Estava cooperatiu el tiu)
- Ja ho veig. Mmhh mhan dit q el cus cus de pollastre es bo amb olives, no?
- Amb olives. Si. Cap problema.
Malgrat el dialeg poc engrescador, el dinar va ser bo i abundant. Va tardar 40 minuts a servir-lo, pero com a minim va ser perque el va cuinar des de zero. Va apareixer amb la cuscusera bullent, i en destapar-la va venir l'olor deliciosa del pollastre. (Una olor que, per raons q explicare mes tard, ara se'm fa del tot insuportable) Despres del dinar vaig tornar a la pensio, on vam platicar amb un grup de noies d'Olot (van dir 'Olot' sense obrir els llavis per cap de les dues os), i despres vam anar cap a l'estacio.

Nomes els ultims seients del bus, just a sobre el motor, estaven lliures. Hi vam seure amb tota la bona voluntat, juntament amb una parella de belgues, amb qui vam tenir una gran conversa sobre el paper del parlament europeu.
Vam treure la musiqueta, i vinga, disposats a admirar el paisatge. Grans pics apareixien davant nostre, riuets, carreteres perdudes... cada corva era una nou regal joios al nostre paladar. Fins que, en una d'aquestes corves, vaig empassar saliva.
- et trobes be?- va dir la Laia. Vaig somriure feblement.
- si, si, cap problema.
La belga del costat m'anava parlant de la importancia dels fons europeus de cooperacio per fomentar l'equilibri interterritorial. Jo li somreia tambe, complagut, decidint internament on seria millor vomitar, si a la carmanyola o en una bossa. Vaig provar el truc de fingir que condueixo, amb un volant entre les mans, per fer passar el mareig. Res. La belga em va mirar pensant si m'havia tornat boig. No! El pollastre havia resucitat entre els meus budells, i pugnava per sortir cap amunt, juntament amb el cus cus. La Laia em va tornar a preguntar:
- segur que estas be?
Per contestar-la vaig girar el cap, i va ser la fi. Potser va ser el moviment del cap, que va desequilibrar els mecanismes d'equilibri de l'oida interna, o potser va ser que, en tenir el brac aixecat, el meu nas va anar a parar just a sota la meva aixella. Em va venir un oit infinit, i vaig perdonar a tots els meus enemics (al director del banc que em va fer l'hipoteca, no)
I us estalvio el que va venir.

Sigui com sigui vam arribar a Fez, a les 11 de la nit. L'hostal que teniem reservat s'havia llogat la reserva, pero tenia una cambra amb un sostre d'estels encantador- Moonlight palace. Vam fer un campament juntament amb uns amics mexicans que haviem conegut, i ens vam estirar a gaudir de la nit.
Ja tenia un peu al son quan em va despertar un petit murmuri. Vaig entreobrir els ulls. Una mica mes endavant, a la terrassa davant nostre, l'amo de l'hostal feia la plegaria. Dirigia les mans al cel, i en genuflexions s'estirava reverenciant al Misericordios. Per un atzar que nomes El Misericordios coneix, la direccio de la Meca, cap on resava, coincidia amb la letrina que tenia a mig metre. A ell no li importava, i al Misericordios tampoc. Quan em vaig adormir la llum de neo li iluminava els bigotis.